| Dèlia's profileEscrits d'urgènciaPhotosBlogLists |  Tools  Help |
|
8/18/2007 TrasllatDefinitivament faig el salt i em trasllade. Em sap greu perquè -malgrat tots els desavantatges- li he pres estima a spaces.live. I em sap greu també perquè ja no us brillarà més l'estreleta al msn. Ho sent i gràcies per les més de 3300 visites. Perdoneu les molèsties, però he trobat una llar millor. Passeu a fer-me la visita quan vulgueu. Això sí, encara estic d'obres allà, així que disculpeu el desordre. http://escritsurgencia.blogspot.com 8/16/2007 Documents gràficsPels qui espereu noves dels viatges, teniu algunes fotos més avall. Voldria haver escrit algunes coses més o menys literàries sobre sensacions i sentiments diversos, però són les 12 del migdia, estic prenent el café del desdejuny, tinc la nevera buida, la maleta plena i la casa polsosa... No us perdeu les pintades que vàrem trobar per tots els carres dels barris de Lisboa. Una agradable sorpresa. 7/30/2007 La cançó de l'estiuL'amic Joan-Ferran de Palma m'envia la cançó de l'estiu: "Verigut" de Miquel Mariano. No us la podeu perdre. 7/25/2007 PoderJa sabeu que la Molt Excel·lentíssima és del meu poble. Doncs bé, com no podia ser d'una altra manera estes festes s'ha deixat vore en uns i altres actes. Entre ells el moment en què un jurat tria el raïm que durà la Santa (vic. Santa Maria Magdalena) en la baixada des del Santuari cap al poble. Va ser divertit arribar-hi i trobar el poder mediàtic (canal 9 ha fet acte de presència al meu poble en comptades ocasions) acarat al poder polític. 7/22/2007 TVE-CatalunyaSupose que ja sabeu que TVE vol disminuir la seua desconnexió a Catalunya a 30 minuts diaris d'informatiu. S'eliminarien 14 programes i molts llocs de treball. S'ha iniciat una campanya de signatures per vore si així s'aconsegueix alguna cosa, així que si voleu signar piqueu ací. Jo personalment -tot i que ja he signat- sóc pessimista. Fa temps que al País Valencià ens queixem, i fa temps que TVE només ens dedica 30 minuts diaris i a més a més en castellà. Què hi farem, sempre hi ha hagut classes. Si els catalans aconsegueixen alguna cosa, tornarem a insistir-hi. 7/15/2007 Ni una paraula mésAmb dones polítiques que argumenten així: "dones i poder polític", no cal que jo apunte res més. 7/12/2007 Iniciativa del Poble ValenciàEncara que la P de Poble la canviaria per la P de País (ja coneixeu la meua dèria lingüística), molt que me n'alegre de la iniciativa d'iniciativa (este joc de paraules supose que estarà molt munyit al Principat). Pense que Esquerra i País, la branca d'EU que ha acabat formant
Iniciativa del Poble Valencià, també haguera segut un bon nom per a
IPV, però com va dir aquell, només és qüestió de noms. Més que me n'alegraria, però això ho dic en veu baixa, si finalment acabaren fussionat-se amb el Bloc, perquè efectivament estan molt més a prop del partit nacionalista que de la vessant comunista d'EU. A priori, crec que em cauran bé estos d'IPV -que evidentment ja tenen el suport dels seus germans catalans-, llàstima que serà una nova divisió del valencianisme polític i em pense que aquí allò de quant més siguem més riurem no acaba de fer-me el pes. Ara només cal esperar a vore per on alenen d'ací a quatre anys. Pere Fuset també en parla al seu bloc. 7/10/2007 Insecticida EsensNomés per l'anunci pense anar ara mateix a Mercadona (que també mereix una entrada) a comprar l'insecticida Esens que acaba de llançar la casa Cruz+verde. Això pretén la publicitat, no? Doncs en este cas ho han aconseguit. No sembla, això sí, un anunci d'insecticides, més aina pareix que siga el d'una obra social o el de Dove i la seua "campaña por la belleza real" (que també m'encanta). M'agraden especialment els anuncis on els cossos despullats apareixen com si res, com la cosa més natural del món, com ha de ser. A vore si anem perdent la mania del culte al cos i la por al cos. Us el deixe ací baix per a que em digueu. 6/30/2007 Encara sort que ha guanyat el PPDoncs sí, pensava que no ho diria mai però l'alternativa és tan roïna que aplicaré la dita castellana de millor "malo conocido que bueno por conocer". Ho dic a partir d'una notícia que dóna el diari Levante on s'explica que el Senat -amb els vots d'ERC i PP- ha aprovat un canvi en la Llei del llibre que recolza la difusió literària en les diverses llengües de l'Estat, a saber: castellà, català, basc i gallec. Els socialistes -amb Joan Lerma al capdavant- estan empipadíssim perquè -diuen- la Llei exclou el valencià. Jo ara sí que ja no entenc res. O potser em sobta tant esta iniciativa perquè comence a entendre-ho tot. ¿No era el PSOE qui defensava la unitat de la llengua? ¿No són "unionistes" els acadèmics proposats pels socialistes a l'Acadèmia? ¿No hem quedat que català i valencià són la mateixa llengua? ¿Hem de tornar-hi precisament amb ells? Supose que del PP t'esperes qualsevol cosa, però els del PSOE tiren la pedra i amaguen la mà. Us deixe, per si en voleu més, l'enllaç de Toni Cucarella ob jo he conegut la notícia: "Cucarella en roba de batalla". 6/19/2007 Llegir en valenciàLa Fundació Bromera ha encentat un any més la campanya Llegir en Valencià amb la intenció de fomentar la lectura, promocionar el valencià i donar a conéixer els nostres autors a un públic més ampli. Ho fa amb diverses iniciatives, com ara campanyes publicitàries a diferents mitjans de comunicació o el lliurament d'obres literàries en valencià en comprar El Mundo i Levante-emv. Us deixe un parell d'anuncis que tenen la seua gràcia. I no deixeu de visitar el web de la campanya. 6/15/2007 MatrimonisDiu una alumna meua de 3r d'ESO -i ho diu en un examen, la qual cosa té molta més contundència- que Ausiàs March es va casar amb Joanot Martorell. I tan a gust, deu pensar esta alumna meua si atenem a la naturalitat amb què ho inserta dins l'expossició sobre la vida i obra del poeta que els vaig demanar com a recuperació de l'avaluació. Em pregunte si aquell "tot el meu mal serà a vós no veer" caldrà contextualitzar-lo en un dels moments en què Martorell emprenia viatges cap a Anglaterra. I, com conjugarien Martorell i March el bel·licisme del primer i l'extrema sensibilitat del segon? O el que encara és més greu, què en penaria Isabel Martorell -germana de Joanot i esposa d'Ausiàs- de les relacions homosexuals i extramatrimonials del seu marit? A l'alumna l'he suspesa, òbviament (encara que no només per açò), però en el fons me n'alegre que haja sigut capaç d'escriure una afirmació d'aquest tipus i quedar-se tan ampla. Serà que alguna cosa es mou sota els pilars del pensament homòfob de la societat en què encara vivim. 6/14/2007 Molt Excel·lentíssima Senyora PresidentaNo puc negar que
una part de mi se n’alegra, amb la notícia. Una part que deu estar molt a prop
del localisme més xovinista que tan poc m’agrada i que procure no practicar,
però que hui –vés per on– segurament m’agafa desarmada. Sense oblidar –ni puc ni vull ni dec– la política devastadora, demagoga, amigista, depredadora i dèspota que el PP està duent a terme al País Valencià, alguna cosa dins meu s’alegra que la nova presidenta de les Corts Valencianes siga l’ex-Consellera de Turisme i ex-Alcaldessa del meu poble Milagrosa Martínez. A una, quan li toquen el poble, li toquen alguna cosa que no pot explicar (per bé i per mal). Doncs res. Ja que a estes altures de legislatures no podem esperar res de trellat de mans del PP, espere com a mínim que utilitze el valencià de tant en tant i que dignifique esta llengua nostra que tanta falta li fa. Sense passar-se’n clar, que si no ja se sap, a la calle por valensinista. Potser demà m’oblide de la vena sentimental, la vena política s’apodere de mi, i opine totalment el contrari. Mentre tant... Enhorabona, perla! 6/10/2007 Junta DignaAhir vaig passar tot el dia examinant del nivell mitjà de la JQCV. Des que vaig acabar la carrera que he estat examinant a Elx, però enguany m'apetia provar el doble torn: matí i vesprada. A més de comprovar que és inhumà estar-se tot el dia escoltant el que la gent bonament et diu, també vaig observar que l'organització de la prova a Alacant és molt millor que a Elx: l'oral s'examina per parelles, tot els examinands s'hi estan al mateix recinte i hi ha més personal a les aules. El que volia comentar-vos és que em va agradar la iniciativa que han pres uns quants examinadors d'obrir una pàgina web i fer un manifest on es descriu l'elevada ràtio de participants a què toquem o el sou ridícul que cobrem per passar allà tot el dia. a www.juntadigna.tk podeu llegir les reivindicacions i unir-vos a una llista de distribució per estar-ne informats. La veritat és que després d'haver examinat a deu o dotze persones ja no estàs en condicions d'avaluar correctament la resta (fins a 18 n'he tingut jo enguany en un sol torn) i l'incentiu econòmic és espectacularment inferior si el comparem amb altres proves semblants. A vore si els patums de Conselleria ens fan una mica de cas i dignifiquen estes proves. Si no, anirem a la vaga. I tant!!! Un últim apunt d'esperança: per primera vegada, en esta última convocatòria, quatre pesones sordes s'han examinat amb un intèrpret de llengua de signes. Veieu-ho. 6/5/2007 "Mira si yo te querré" i altres dèriesEl fet que Luis Leanta (Caravaca de la Cruz, 1963) fóra professor de l'IES la Mola de Novelda quan jo era alumna, justifica la insistència que durant els últims anys he demostrat cap a la lectura de les seues obres. Per això em sembla que estic en condicions d'afirmar que he interioritzar
la seua literatura i els seus móns, i m'he adonat que hi ha algunes coses sobre
les que Luis reincideix obra rere obra. Sobretot hi ha dues coses que a mi em semblen molt característiques de les novel·les i de les narracions de Luis. Per una banda la manera d’estructurar les històries (i això provoca moltes altres conseqüències que també s’han d’analitzar: mantenir el suspens fins el final de la trama, utilitzar els records, tornar a relatar fets que ja han ocorregut) i per una altra la gran quantitat de personatges que solen aparéixer (el que al seu temps provoca també la utilització de diferents llenguatges o la caracterització detallada de la majoria d’ells). Sobre estos dos pilars: sobre l’estructura i sobre els personatges, crec jo que s’assenta gran part de la literatura de Luis. Encara que potser que esta última novel·la, tinga un univers narratiu diferent. Siga com vulga, serà en estes dues coses en les quals em centraré per a presentar-vos Mira si yo te querré (premi Alfaguara de Novelda d'enguany), però no puc deixar d’anar introduint alguns aspectes d’altres novel·les amb les quals esta coincideix i que en definitiva formen el món literari de Luis i que a mi (com a lectora habitual) m’agrada anant trobant-me dins de cada obra nova. Pel que fa a l’estructura, cal dir que Luis rarament fa una història lineal. Les novel·les i alguns contes són com a puzzles. Estan formats per una gran quantitat de peces que el lector va unint a poc i a partir de les quals va descobrint la trama de la novel·la. És el que ocorre a Mira si yo te querré, el lector té una certa idea del que pot passar en general en la novel·la (pel que ha llegit a la premsa o pel que conta la contraportada) però ni s’imagina com l’autor va presentant-nos l’acció de tal manera que –a pesar que a vegades ja sabem el que ocorrerà després- ens sorprèn amb la resolució dels conflictes: per començar sabem que hi ha dues fugides, però de què fugen? Quina funció té la saharaui amb qui Montse es troba a l’hospital de Barcelona en què treballa? Què passa amb una foto que troba de casualitat? Com i per què arriba Montse al Sàhara? Totes estes qüestions que al lector se li plantegen des del començament, van resolent-se a mesura que avança la trama però de manera tan subtil que l’últim enigma de la novel·la no es resol fins una pàgina i mitja abans del final. La novel·la, en realitat, té tres històries superposades que es comuniquen entre elles seguint un ordre en absolut aleatori i que al seu torn formen grups de capítols que van de tres en tres. En cada grup trobem, primer un fragment de les vivències de Montse en el Sàhara, i és aquí on descobrim la vida quotidiana en els campaments de refugiats, els esforços per la supervivència, la generositat i l’hospitalitat, els costums, la resignació i la fortalesa de tot un poble que viu en un territori que no és el seu. Un altre grup el formen els fragments contextualitzats a Barcelona on la parella viu una història d’amor (o no) adolescent. I enmig de tots dos, amb aquest ordre, s’intercalen els fragments més militaritzats i més polítics protagonitzats pel legionari Santiago San Román. A banda, fora d’estos grups de tres, com una mena d’epíleg, trobem el capítol final que dura a penes dues pàgines i que és la peça clau del trencaclosques que ho cohesiona tot. (per molt que vulguen vostés llegir l’últim capítol per saber com acaba, no aconseguiran saber-ho perquè no tenen tots els precedents anteriors). Com aconsegueix Leante crear tota l’espectativa final que té al lector mossegant-se les ungles? És una cosa que ens haurà d’explicar ell i que jo li agrairia que fera. L’únic recurs que jo he trobat (i que també és molt usual en altres històries seues) és la utilització del record i el canvi de focalització, de punt de vista dels personatges; és a dir, amb els ull de qui se’ns conta la història en cada moment. Coneixem la història d’Efraín de El úlimo viaje de Efraín a partir dels records que li venen a la memòria quan està pres, de la mateixa manera que ho fa Macia Levia a La edad de plata, Pablo en Al final del trayecto o Robertico en Paisaje con río y Baracoa de fondo. Els viatges, molt habituals també en la literatura de Leante, com a bon professor de llengües clàssiques (estic pensant en l’Odissea i Ulisses), també col·laboren a l’hora de crear estos salts en el temps (feed-baks i flash-baks) amb què s’estructura l’obra. El dos protagonistes de la novel·la que ens ocupa viatgen al Sàhara en un viatge que, en principi no vol ser iniciàtic però que acaba transformant-los la vida. També viatge Efraín, o Robertico i fins i tot el novici Felipe per tota la península ibèrica en la novel·la El vuelo de las termitas. Havíem dit que l’estructura era un pilar important sobre el qual s’assentava la literatura de Luis, però també ho és, com hem indicat anteriorment, la gran varietat de personatges (protagonistes o secundaris) que es passegen per les seues novel·les (alguns per més d’una, com l’afinador de pianos Zenon Jenaro o Paulino Pimentel). A Mira si yo te querré Leante no deixa cap personatge obert o mal dibuixat, el lector té la sensació que coneix perfectament Layla i Aza (dues saharauis que ajuden a Montse quan arriba al desert), Guillermo (el company de mili de Santiago), Belén Carnero (que a més de tindre un cognom molt familiar és la companya de faena de la protagonista), o fins i tot l’home deficient que apareix diverses vegades a la narració cridant “Musso mussano!” i passejant-se amb les vergonyes a l’aire per les jaimes (un altre tema, el dels deficients, que no és nomes específic d’esta novel·la i que també m’agradaria que comentara l’autor). La majoria dels personatges protagonistes de les obres de Leante tenen en comú una mena d’angoixa existencial o de reclusió en sí mateixos que els permet precisament este exercici de memòria. Per exemple, el novio de Pili –del conte “La pelusa”- que s’ha de pasar tota la nit amagat baix del llit envoltat de pelusa a fi que l’àvia de la xica no el descobrisca o Macia Levia de La edat de plata que porta 243 dies tancada a la presó esperant la seua execució, o Efraín que s’asfixia dins la cel·la on està tancat perquè és molt estreta i perquè no suporta l’olor de la latrina. La mateixa latrina, precisament, que també té Santiago San Roman quan, precisament, està empresonat en un barracó del Aaiún; o la mateixa angoixa que sent Aza, la saharaui que es sepulta baix de l’arena per a fugir dels seus perseguidors. No voldria acabar aquesta lectura sense abordar –molt breument- dues qüestions que vertebren Mira si yo te querré i que captiven el lector en el mateix moment en que comença la novel·la. Per una banda l’ús d’algunes expressions ens hassanie que atorguen versemblança a la narració. De seguida el lector es familiaritza amb la hammada, la melfa, la baraka, l’Skifak? o les fórmules de cortesia dels saharauis. Per una altra banda les espectaculars descripcions del desert del Sàhara (abans i després de la Marxa Verda), de les daires saharianes i dels rostres dels seus habitants, que contrasta amb l’ambient d’una Barcelona dels anys 70 captivadora com sempre i amb una parella d’enamorats que no tenen més coses a fer que passejar el seu amor, precisament, per la Barceloneta. 6/4/2007 Qüestió de minoriesQui em coneix ja de sap la meua dèria per les qüestions minoritàries: els partits, les llengües, les nacionalitats, les religions, els sexes, les ideologies, les cultures, les races... "M'ha tocat i és la meua feblesa", que deia l'Ovidi. Per esta raó, quan vénen les eleccions, sempre li he d'explicar a algú per què no vote al PP (no calen massa justificacions) ni al PSOE. Allí em teniu a mi amb el discurs de que si em sent més representada, que si les minories també compten, que si no crec que estiga tirant el vot a la brossa, i tot allò que ja sabeu. Per això m'ha agradat tant llegir l'article d'Hèctor López Bofill que publica hui l'Avui (m'encanta este joc de paraules). Tot i que referint-se a la realitat catalana i a ERC, López Bofill fa una anàlisi de la veritable importància que tenen estos partits ideològicament i de com s'haurien de mantindre íntegres sense deixar-se endur per la voràgine centralista dels grans. No s'ha de ser massa espavilat per a apliar-ho al País Valencià. Us en deixe un fragment, si en voleu més pique ací: "Petits i fraticides". "El cicle dels grans partits basats en la difuminació ideològica, la
moderació i l’afany de conquesta del centre de l’eix polític pot haver
entrat a Catalunya en la fase agònica. Durant els anys vuitanta i
noranta va funcionar un sistema de creació d’hegemonies, de CiU a la
Generalitat i del PSC als ajuntaments, basada en missatges polítics de
molt poca densitat a fi de captar el més gran nombre d’electors, i que
anaven del nacionalisme ma non troppo de CiU a la justícia social de
disseny i de moqueta impulsada des del consistori barceloní i des de
l’àrea metropolitana. La consigna comuna des de la Transició fou la
negació del conflicte social i nacional i el confinament de les opcions
més radicals a la perifèria extraparlamentària, un model, i aquest ha
estat l’error greu, que els nouvinguts en l’espectre de les opcions
majoritàries des de l’inici del segle XXI, com ERC o ICV, han volgut
reproduir i ho han pagat, com també els dos grans, amb fuites de vots
esgarrifoses. Catalunya és una realitat cada cop més complexa, més fragmentada, amb elements que presenten un grau més elevat de confrontació, i no és estrany que el sistema de partits, malgrat un model electoral que premia les grans opcions, avanci en la mateixa direcció. L’elevada abstenció té la causa en la desconnexió ideològica propiciada per una classe política que acaba venent el mateix producte per abastar el centre i una societat que, precisament per la seva diversitat, s’allunya de l’arquetipus. En el nostre context, l’abstenció té, a més, un altre efecte: permet que les opcions minoritàries però molt ideologitzades i mobilitzades entrin per la porta gran en els diversos òrgans representatius. Tot plegat arruïna les aspiracions dels que, per abastar la majoria social, confien en un programa esprimatxat i dúctil basat en un acceptable full de serveis en l’àmbit de la gestió i poca cosa més. Molts analistes han destacat aquests dies la concentració de poder que acapara el PSC arran de les eleccions municipals, cosa que contradiria aquest diagnòstic, però el PSC ha perdut més de 180.000 vots i, com ha destapat el cas de Barcelona, depèn més que mai dels partits minoritaris que també han sofert davallades per haver estovat els seus plantejaments originaris. [...] Em fa gràcia quan alguns comentaristes nostàlgics de l’oasi català
afirmen que els radicalismes no tenen futur al nostre país, quan, si
alguna cosa caracteritza la nostra història, és la convulsió, una
convulsió que es reproduirà només que s’aguditzi algun dels factors
al·ludits. Aquest cop, però, el terrabastall que ens espera, que
començarà a percebre’s en el si dels partits, es resoldrà a través de
la democràcia. Viurem portentosos conflictes democràtics en els quals
triomfaran els que més fermament defensin les seves conviccions."5/28/2007 Re(presa)Em sembla que fa més o menys un any que vaig abandonar este bloc. Primer per falta de temps (el que s'enduien unes oposicions finalment aprovades) i després per falta de ganes (m'apetia més llegir que escriure). Ara, igual que abans, un esdeveniment aliè a mi, ha provocat la re(presa): la victòria de la dreta al País Valencià. No arribe a entendre els motius pels quals una persona de bé pot votar al Partit Popular valencià (ho dic seriosament i sense cap ànim d'ofendre). Serà la falta d'informació? O potser siga la falta d'alternativa per part del PSOE? M'agradaria que quedara clar que no només els socialistes són una alternativa a la majoria absoluta del PP, altres, com el Bloc, treballen diàriament per tal de trencar les majories i aconseguir una veritable democràcia, on tots comptem i on ningú pugar fer i desfer sense ser controlat. Crec realment en el poder dels partits menuts com alternativa a l'absolutisme dels grans: tant d'una banda com d'una altra. Pensant bé, i confiant que la gent estarà desinformada, m'atrevisc a indicar tot seguit algunes de les gràcies que el PP ens ha deixat al País Valencià durant els últims 12 anys (i dura, perquè ja en van cap a 16. Massa i tot, no). - Fabra (ha quintuplicat el seu patrimoni en 5 anys), Alperi (dóna permisos d'obres a canvi de pisets i xaletets) i altres, imputats. - El cost del Palau de les Arts es triplica fins arribar a 332 milions (d'euros, clar). - De 800.000 euros el cost de l'altra on va fer missa Benet XVI (desmuntat al dia següent). - Impunitat en l'accident de metro a València. - Expropiació forçosa de milions de metres quadrats de l'Horta de València, de Catarroja, de Novelda, - Terra Mítica (amb Zaplana entremig) - Privatització dels hospitals i dels centres educatius. - Sensibilitat zero envers la llengua i la cultura dels valencians. - Agonia dels espais naturals: la Calderona, el Xúquer, el Vinalopó, el Segura, la Mariola... (han dictat 170 lleis fictícies que no estan desenvolupades o dotades econòmicament). - No respecta la llibertat d'expressió: manipulació de Canal 9 i prohibició de TV3. - Més de 1000 aules públiques prefabricades (però ara subvencionarà els batxillerats privats). El cost del lloguer dels barracons és un negoci de més de 20 milions d'euros a l'any. - Negació a investigar foses republicanes en cementeris. - Xantatge en l'organització del circuit de Fórmula 1. - Subvenció desmesurada d'esports el·litistes: golf i vela. - Despilfarrament de l'aigua que necessitem
per a beure en els milers i milers d'urbanitzacions per a turistes. I en fi, un resumet en aquest vídeo. 5/7/2006 Tancat per oposEm sembla que la millor manera per centrar-me en la veritable alèrgia primaveral que són les oposicions, és deixar d'interactuar. Per això, he decidit tancar el blog una temporadeta i dedicar-me a fer bondat. 4/22/2006 Pla per al nostre país. Pla per a EuropaPla, el més llegit. Jordi Capdevila, Avui, (22/04/2006)
Vint-i-cinc anys després de la seva mort, en un molt apropiat Dia del Llibredel 1981, Josep Pla continua sent l’autor català més llegit i reeditat a Catalunya i amb bona empenta a la
resta de l’Estat. La seva obra segueix ben viva, com ho proven els actes programats aquests dies recordant-la, sense haver-se convocat cap commemoració oficial col·lectiva. I no s’ha
fet perquè s’ha considerat que era encara molt recent l’Any Pla del 1997, que va
commemorar el centenari del seu naixement amb actes arreu del país. El referent darrer de la permanència de Pla com a autormés llegit en català és l’èxit de vendes que està obtenint
la reedició de la seva novel·la Nocturn de primavera, que recupera la primera versió de l’obra que l’escriptor empordanès va publicar el 1953 a l’editorial Selecta, ben diferenciada de la que va sortir a l’Obra completa de Destino el 1972, quan l’escriptor va creure convenient actualitzar-ne el text.
Segons l’editor de Destino, Joaquim Palau, els 7.000 exemplars de l’edició catalana segurament s’exhauriran aquest Sant Jordi i ja se’n prepara una segona, mentre que l’edició en castellà de la mateixa obra també té bona tirada. Un altre referent: els 10.000 exemplars dels 45 volums de l’ Obra completa, de venda a quiosc setmanalment, que es va fer fa dos
anys, també s’han venut, mentre continua el degoteig de venda contínua de l’ediciónormal.
També hi ha volums emblemàtics que s’editen contínuament a part de l’ Obra completa, com per exemple El quadern gris, amb unes vendes d’uns 1.500 exemplars anuals en català i castellà. |
|
|
